Deu candeles a Mont Athos

Jaume Aymar Ragolta

Quatre amics, un grec, un francès i dos catalans hem fet l’experiència de pelegrinar a Mont Athos (Grècia). Resumeixo les nostres vivències en deu candeles simbòliques com les que cremen en les esglésies d’aquests antics monestirs ortodoxos:

Primera candela: A la península grega de Mont Athos hi ha vint monestirs ortodoxos (grecs, russos, servis, georgians, búlgars i romanesos) tots ells dedicats a Maria, que avui irradien en els Balcans. Tradicionalment l’anomenen el Jardí de Maria, per una bella llegenda que relata el pas de la Mare de Déu per aquesta península. Diu la tradició que Maria navegava amb Sant Joan Evangelista des de Joppa a Xipre, quan el vaixell en què viatjaven va ser arrossegat a la muntanya pagana d’Athos i la Verge va quedar encisada amb la bellesa

del lloc i va demanar al seu Fill que aquella Muntanya fos el seu  jardí. A partir d’aquest moment fou consagrat com a jardí de la Mare de Déu i quedaria fora de l’abast de totes les altres dones, una mesura que per a molts resulta avui incomprensible. Cal dir que A més dels monjos vam trobar molts seglars que anaven a fer recés als monestirs. En concret un home libanès ens va explicar que era la quinzena vegada que acudia a Vatopedi i se sentia feliç.

Segona candela: un concepte molt important per comprendre la vida monàstica d’Athos és la idiorrítmia que és la “soledat interrompuda de manera regulada”, cadascú trobar el seu propi ritme vital i s’ha d’imposar o regalar la seva pròpia disciplina, sense jerarquies ni un esquema piramidal. És una soledat interrompuda de manera regulada, una església sense jerarquia amb trobades puntuals dins de l’autodisciplina que cadascú s’imposa o es regala. Una  comunitat no piramidal. Cada monjo s’endinsa segons la seva mesura en l’Amor de Déu, porta el seu ritme de vida, té la seva pròpia economia, el seu propi sosteniment. Són talment, com en la Cartoixa, eremites que preguen en solitud i silenci i viuen denses estones comunitàries.

Tercera candela: l’horari de 24 hores es divideix en tres parts de vuit hores cada una: una per pregar, un altre per treballar i un altre per descansar. San Nil, l’asceta, escrivia: així com el pa és menjar per al cos i la virtut és aliment per a l’ànima, la pregària espiritual es aliment per a la ment”. Quan el monjo aconsegueix arribar al punt en què la pregària forma part del seu treball i també del seu descans, el seu temps s’unifica i es caracteritza per una pregària interminable. “Dia i nit, durant cada moment del teu treball de benedicció, la pregària és el primer” (Callistos Angelicoudis).

Quarta candela: vam comprendre que a les hores de la divina litúrgia, la raó ha de quedar momentàniament fora del temple i el que hi participa s’ha d’endinsar en el misteri que no és per a ser entès racionalment si no per a ser viscut cordialment. La foscor, els cants monòtons i repetitius però bellíssims, la llum dels ciris que resplendeixen davant les icones, contínuament venerades, l’aroma de l’encens, la pregària contemplativa… tot contribueix a crear una atmosfera densa i misteriosa, que invita a arraulir-se en el Misteri.

Cinquena candela: Les esglésies estan plenes d’icones que veneren amb gran devoció. Les icones no són per ser mirades, si no perquè ens deixem mirar per elles. Hi regeix la perspectiva invertida, és a dir, els objectes representats es posen entre el punt projectiu i el pla d’observació. Això produeix l’efecte visual que els objectes més allunyats del pla de visió es dibuixen com els més grans i els mes propers com a més petits. El fons sempre és daurat, símbol de la divinitat. Com escrivia Pavel Florensky: “l’or, bàrbar, pesat i fútil a la llum difosa del dia, reviu a la llum tremolosa d’una làmpada o d’un ciri, ja que resplendeix en mirades de centelles fent pressentir d’altres llums no terrestres, que omplen l’espai celestial.” Els monjos van desgranant la seva salmòdia -unes veus excel·lents- mentre ells mateixos i els fidels veneren devotament les icones, besant-les i senyant-se repetides vegades.

Sisena candela: El P. Silvà. Thomas Merton va escriure en La Pax Monastique (1958): “Potser descobrim que el monjo més autèntic del segle XX ha estat el pare Silvà, extraordinari starets  -paraula russa que vol dir un pare espiritual amb un carisma evident- de Mont Athos. Amb la seva oració i el seu testimoni, Silvà és un ferment de trobada i de comunió. Seguint les seves passes pel camí que ell mateix ens proposa en l’Esperit Sant -un camí d’humilitat de kenosi (abaixament) i de penediment orientat a estimar els enemics, ens veiem empesos a superar les divisions de tota mena: confessionals, culturals i individuals. I ho fem des de dintre transformant el cor. Amb l’staret :conseller i mestre-com a far, se’ns dona la possibilitat d’experimentar un altre camí cap a la unitat dels cristians: una ecumenisme de la santedat sense el qual l’ecumenisme institucional, avui en crisi, està condemnat certament a es tancar-se. Silvà només va tenir un deixeble, l’arximandrita Sofroni (1896-1993) i només el visitava un petit grup de pelegrins. Molts se’n mofaven. “Cosa estranya, la vida absolutament excepcional del starets va romandre desconeguda per la majoria i només després de la seva mort es van adonar de la seva santedat.”

Setena candela: Serafí de Sarov (un altre gran sant rus de finals del segle XIX) declarava “el fi de la vida cristiana és adquirir l’Esperit Sant”. L’Esperit Sant arriba silenciosament a l’ànima, per mitjà d’una lectura, d’una trobada, d’una malaltia, d’un passeig per la natura… En el moment en que la gràcia ens toca l’ànima i hi entra. Tots esdevenim en certa manera, Adam i Eva al paradís: el món s’ha torna de colors lluminosos pels quals, tot et sembla fàcil harmoniós i agradable, l’oració brolla del cor sense esforços, les nostres relacions són pacífiques, solcades d’espiritualitat i d’alegria” Hi ha un abans i un després de l’experiència de l’Esperit Sant: abans del toc de la gràcia, l’home viu pensant que tot està bé i la seva ànima en ordre; però quan la gràcia el visita i es fa senyora d’ell, es descobreix diferent del tot. La gràcia la perdem per vanitat. I l’orgull és l’arrel de totes les passions. Pot ser que Déu després d’haver-se’ns manifestat per la gràcia, es torni a amagar. Picasso deia: “Jo no busco; trobo” i Silvà deia, jo busco i soc trobat”. En una ànima humil hi viu l’Esperit Sant que dona pau, amor i llibertat.

Vuitena candela: la Samaritana. A l’església el monestir de Stavronikita, un nom que significa la victòria de la creu, on arribarem caminant, un monjo jove ens va ensenyar la pintura del diàleg de Jesús amb la samaritana, una dona que apareix vestida de manera extremada, escotada, gairebé frívola, que destacava de les altres representacions solemnes de personatges bíblics i de sants. El monjo ens va explicar que en el passatge de la samaritana, Jesús es va manifestar com “sóc jo” – de manera anàloga al cec de naixement- i que, per tant, la samaritana dins l’església ortodoxa és considerada amb dignitat d’apòstol. Després, el monjo ens va obsequiar amb un got d’aigua fresca i un dolç que vàrem agrair molt després de la llarga caminada.

Novena candela: vam trobar-nos amb l’ermita dedicada al monjo grec Gregori Palamàs  (Constantinoble, 1296- Tessalònica, 1359), un cognom que ens recordava al del nostre Palamós (qui sap si fou descendent d’algun almogàver!). Palamàs fou un representant de l’hesicasme una pràctica occidental que manté semblances amb l’Orient i amb influxos provinents de l’Índia; tot i que alguns sostenen que la influència pogué ser a la inversa; la part central de la doctrina es basa en una re-unió amb la deïtat i per això es dona un conjunt de pràctiques fisiològiques i psicològiques; per exemple mantenir la immobilitat física i psíquica (el més comú era mirar-se fixament el propi melic) mentre es recitava incessantment l’anomenada “pregària a Jesús” o “pregària del cor”, que consisteix en una reiteració d’una mateixa frase segons el ritme relaxat de la respiració. Pel que deien els practicants de l’hesicasme, la unió mística se’ls manifestava com una llum semblant a aquella que envoltà Crist al mont Tabor.

Desena candela: Vam descobrir també l’antidoron, un pa llevat ordinari beneït però no consagrat que es distribuïa a les esglésies dels monestirs. Un monjo de trets orientals, ens va explicar que és comú a tota l’ortodòxia.  Prové de les restes dels pans (pròsfora) dels quals es tallen porcions per a la consagració com a Eucaristia durant la Divina Litúrgia. La paraula significa “en lloc dels dons”, és a dir, “en lloc dels dons eucarístics”. És semblant al s’utilitza en algunes esglésies catòliques llatines franceses i canadenques com a substitut per aquells que no poden rebre l’Eucaristia, o també el pa d’àngel que en algunes parròquies, després de missa, es dona als infants que encara no han fet la primera comunió.

En síntesi, un pelegrinatge exterior que ens va portar a un pelegrinatge interior, a fer abstracció dels detalls i a atansar-nos a experimentar l’essencial.