Els Tres Pablos: Pablo Picasso, Pablo Neruda i Pau Casals

En un acte celebrat en el Museu Picasso de Barcelona es va retre homenatge als Tres Pablos. Per a conèixer més sobre ells i el context que va propiciar la seva capacitat creativa, la Fundació Catalunya Amèrica Sant Jeroni de la Murtra i el Museu Picasso van convidar a Reyes Jiménez, restauradora del Museu, a Antonio Arévalo, investigador literari i a Miquel Pujol, violoncel·lista. Encara que Els Tres Pablos provenen de diferents disciplines artístiques, en la trobada es va posar en relleu el fet que van compartir més que només un nom en comú; van compartir un compromís apassionat amb el seu art i amb el món que els envoltava.

Barcelona, 20 de setembre

Reyes Jiménez va iniciar la jornada per a parlar sobre Pablo Picasso. Conegut per molts com el pare del cubisme, va ser un dels artistes més influents del segle XX. La seva innovació i experimentació artística van portar el món de l’art a noves fronteres. Però darrere de la seva genialitat artística, Picasso també era un home compromès amb el seu temps i amb la humanitat.

Nascut a Espanya, Picasso va viure una vida marcada per l’agitació política i social de la seva època. En 1936, quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola, Picasso es trobava en ple apogeu de la seva carrera a París. Malgrat la seva distància física dels esdeveniments a Espanya, la guerra va tenir un impacte profund en ell. La seva obra “Guernica” és una representació poderosa de la seva repulsa davant la violència i la devastació de la guerra civil. La pintura s’ha convertit en un símbol durador de la lluita per la pau i la justícia a tot el món.

A més del seu art, Picasso també va expressar el seu compromís polític a través de la seva vida personal. Durant la Segona Guerra Mundial, es va mantenir a París sota l’ocupació nazi, malgrat les amenaces i el risc. La seva resistència silenciosa va ser un acte de valentia en un moment en què el món estava sumit en la foscor de la guerra.

Reyes Jiménez també va destacar que el Museu de Picasso a Barcelona conserva les obres d’un Picasso jove i en les quals és possible apreciar la seva obertura artística i dinamisme per a crear més enllà de les pintures.

Per a parlar de Pablo Neruda, Antonio Arévalo va assenyalar com el context de la infància va determinar el seu caràcter perseverant per a convertir-se en poeta a pesar que el seu pare s’oposava als seus plans. Neruda va néixer en un lloc remot de Xile i va viure una infància marcada per la pèrdua de la seva mare. Aquesta experiència va influir en la seva perspectiva del món i el va inspirar a convertir-se en el canviat de nom poeta xilè.

Neruda no sols va ser un mestre de les paraules, sinó també un defensor apassionat de les causes socials i polítiques. Els seus “Vint Poemes d’Amor i Una Cançó Desesperada” ho van catapultar a la fama literària, però va ser el seu compromís amb la justícia social el que el va portar a una vida d’activisme polític. Es va unir al moviment comunista i va utilitzar la seva veu per a advocar pels drets dels treballadors i els oprimits.

Durant la Guerra Civil Espanyola, Neruda va servir com a cònsol en diferents països, inclòs Espanya, on es va trobar amb artistes i escriptors que compartien la seva passió per la causa republicana. La seva poesia durant aquest període reflecteix el seu profund amor per Espanya i la seva desesperació davant el sofriment del poble espanyol.

Per a parlar de Pau Casals va ser present Miquel Pujol, qui a més va tenir l’honor de conèixer-li en persona. Aquest violoncel·lista va acompanyar la seva xerrada de l’instrument musical la passió del qual per a la interpretació compartia amb Casals. Aquest reconegut artista musical va compartir amb les persones assistents una versió inèdita del Cant dels Ocells.

Pujol, a més, va parlar del desplegament artístic i per la pau d’aquest virtuós violoncel·lista i director d’orquestra català, qui a més destaca pel seu compromís amb la pau i la justícia que van marcar la seva carrera. Casals va començar la seva trajectòria com a violoncel·lista a Nova York i ràpidament es va destacar com un dels millors del món. No obstant això, el seu amor per la música va ser igualat per la seva passió per la justícia.

En 1936, quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola, Casals es trobava a Espanya i, com a republicà i defensor de la democràcia, es va veure obligat a exiliar-se. La seva decisió de no actuar a Espanya mentre Franco estigués en el poder va ser un acte valent de protesta contra el règim autoritari. Durant el seu exili a Prada de Conflent, França, va continuar la seva lluita per la pau i la justícia, utilitzant la música com el seu mitjà d’expressió.

Casals creia que la música tenia el poder d’unir a les persones i de promoure la pau. La seva icònica interpretació de la Suite No. 1 de Bach en el Palau de les Nacions Unides en 1952 va ser un moment històric que va ressonar a tot el món. Va ser un símbol d’esperança en un món dividit per la Guerra Freda i un recordatori que l’art podia unir a la humanitat en la seva cerca de pau i harmonia.

El Llegat Compartit

Els tres Pablos —Picasso, Neruda i Casals— van deixar un llegat profund en el món de l’art i la política. A través del seu compromís apassionat amb les seves respectives disciplines i les seves lluites per la justícia i la pau, van demostrar el poder de l’art com a agent de canvi social i humà. Les seves obres i accions continuen inspirant a generacions futures a utilitzar l’art com una eina de transformació i protesta.

La Fundació Catalunya Amèrica Sant Jeroni de la Murtra agraeix al Museu Picasso per fer part d’aquest diàleg y posa a disposició la trobada a continuació: