La taula central del retaule de Sant Sebastià de Sant Jeroni de la Murtra

 

Intervenció de Mn. Jaume Aymar Ragolta, responsable del Monestir

Museu de Badalona, 2 de novembre de 2021

 

Sra. Regidora,  Rosa Bertran
Sra. Directora del Museu, Marga Abras
Sr. President de l’Associació d’Amics del Monestir, Francesc Cruellas

 

Senyores i senyors,

avui és un dia de goig per als qui tenim cura del patrimoni de Badalona i per a tots els qui en gaudim. Un goig semblant al que la Ciutat tingué quan retornà la Venus l’any 1980. Alguns dels qui som aquí hi assistirem. La taula central del retaule de Sant Sebastià, un dels nostres copatrons, és també emblemàtica per Badalona.

En nom de l’equip que gestiona Sant Jeroni de la Murtra, de l’Associació d’Amics de Sant Jeroni de la Murtra, voluntaris i, en nom propi, felicito la regidora i la directora del Museu de Badalona per les seves gestions per tal que la peça hagi pogut ser adquirida i retornar a la ciutat. I també a Albert Velasco que n’ha fet un informe detallat i complet.

D’acord amb la Marga em centraré en l’itinerari del retaule a partir de 1835 fins als nostres dies.

Després de la desamortització i exclaustració, els anys 1840-1841, el que comença la restauració de la Murtra és Joan Bover Morgadas, militar carlista, ferit de guerra, gendre de Jaume Artigas, propietari del Monestir. Quan hi arribà es trobà que no hi quedava cap balcó ni cap reixa, que havien desaparegut moltes teules i que s’havien fet forats buscant amagatalls de diners. Però encara no trobà el retaule.

Uns anys després, el 1854 és l’epidèmia del còlera de Catalunya i és el vot de Poble de la ciutat de Badalona a Sant Sebastià. El matrimoni Bover i Artigas sabien per “devots domèstics” que entre les runes de la Murtra hi havia el retaule de Sant Sebastià i que a les nits hi pregaven. Aleshores va fer un vot: si la seva cunyada, malalta del còlera, es guaria, reedificaria la capella i tributaria a Sant Sebastià culte públic. Com que la guarició es produeix, Bover fa reformes a l’antiga capella, troba el retaule entre les runes i fa renovar els murs de la capella i instal·la un banc de fusta perfumada amb un arrambador i habilita l’estança com a oratori que és dels més grans que hi ha al voltant de Barcelona. A més, converteix l’antiga farmàcia en sagristia. Per cert aquesta és una de les poques referències que tenim de la farmàcia monàstica. Artigas encarrega a Narcís Inglada (Vilanova i la Geltrú, 1830- 1891) que pinti en gòtic el mur de fons i afegeixi dues taules laterals amb un estil “esmerado y correcto” segons la premsa de l’època. Les cadires de boga de la capella porten les inicials JB (Joan Bover).

Aquestes dues taules laterals, avui perdudes, representaven Sant Roc i Sant Isidre. Sant Roc, patró de la Sagrera de Santa Maria, li van posar perquè  era un altre advocat contra la pesta. I Sant Isidre, un dels patrons dels pagesos, ja era titular de l’oratori del Mas Boscà el retaule es conserva íntegre. [Per cert que el Sant Isidre del Mas Boscà es va salvar perquè li van posar una mena de gorra frígia i una bandera republicana i quan els incendiaris el veieren digueren “és dels nostres” i el salvaren. En canvi, el Neptú de la font el confongueren amb un sant i l’afusellaren].

Cal dir que quan es va inaugurar la capella de Sant Sebastià va pujar a presidir l’eucaristia el P. Pere Casamada (avantpassat de la família Argemí, del carrer del Pinzell), monjo jerònim exclaustrat del Monestir, que devia recordar perfectament el retaule de Sant Sebastià i les dues taules laterals que hi havia i que potser havia assessorat sobre els sants que calia posar en les dues taules avui també perdudes. En qualsevol cas, tota aquesta nova composició és un interessant revival neogòtic, que demostra una sensibilitat per aquest estil.

A les antigues fotografies es veu també, recolzada sobre la taula, una reproducció del timpà de la Pietat de Lochner de la Seu de Barcelona. Segons el professor Josep Bracons,  aquesta reproducció era de Joaquim Renart i Garcia (Barcelona, 1879 – 1961) dibuixant, pintor i decorador català que va dibuixar diverses vistes del claustre i alguns rostres dels permòdols. [La seva filla, Tina Renart, alta i corpulenta serví de model a la Geganta de la Ciutat de Barcelona]. Una d’aquestes reproduccions l’hem adquirida recentment per l’equip que gestiona el Monestir i es troba exposada a la capella de Sant Sebastià.

Per herència, el lot principal de Sant Jeroni passà a Jaume Algarra Postius, catedràtic de la Universitat de Barcelona. Algarra impartia l’assignatura d’economia política i un deixeble seu en aquelles classes, en Fabian Estapé, a les seves memòries en repassa anècdotes i afirma que Algarra estava orgullós de la seva propietat de Sant Jeroni de la Murtra i que solia explicar que dins del monestir hi tenia un Rubens i un Van Dick (J.Ballesteros). Sabem del cert que en aquesta col·lecció hi tenia una majestat romànica i la clau de volta de la resurrecció que s’havia salvat de la destrucció de 1835.

La taula de Sant Sebastià apareix reproduïda a CH.R.POST (1930-66) A History of Spanish Painting, 14 vols, Cambridge, Mss: Harvard University Press Chandler Rathfon Post (Detroit,Michigan, EUA, 1881 – Foxboro Massachusetts, EUA, 1959) a través de les seves llargues estades a Espanya -una d’aquestes l’estiu del 1936, moment en què es trobava a Barcelona juntament amb Walter Cook i els sorprengué el cop d’estat militar, així com els consegüents fets revolucionaris-, Post va realitzar un extraordinari treball de camp i va conèixer els principals historiadors i erudits nadius, amb molts dels quals mantingué una relació cordial i  fins i tot una correspondència regular. La seva anàlisi documenta per primera vegada exhaustivament la pintura medieval hispànica i part de la renaixentista, després d’haver inspeccionat directa o fotogràficament cada peça.

El juliol de 1936, els estiuejants de la colònia eren a Sant Jeroni de la Murtra i allí s’assabentaren dels incendis de Barcelona. Tot seguit van cremar les cadires de boga de la capella, per simular, quan arribessin els de la CNT i la FAI que ja havia estat destruïda, i van amagar les imatges sota l’escenari del teatre del Refetor. Però una minyona va delatar els fets i els iconoclastes les cremaren. És en aquest moment que la taula va desaparèixer, potser perquè Algarra se l’havia emportada al seu domicili de Barcelona o estava a la Sala-Museu de la Torre prioral i fou robada. El fet és que, segons Cuyàs, el 1939, quan Algarra retorna al Monestir, la Sala-Museu havia estat saquejada i havia desaparegut la Magestat Algarra (que també reaparegué en una subhasta fa pocs anys i fou adquirida ràpidament) i la clau de volta de la Resurrecció, tan interessant per la iconografia catalana.

El 1965 Carme Roca Síria, vídua Algarra, dona la predel·la del retaule de Sant Sebastià al Museu de Badalona on ingressa amb el número 1. Fou  “restaurada” per Domènec Giró. Llevat del Crist Baró de Dolors, que ocupa el centre, totes les altres escenes, molt malmeses, foren totalment refetes a partir de fotografies.

I tal com ha estat dit, la sorpresa és que el març de 2019, la taula apareix exposada a FAMA. I comencen les gestions per la seva adquisició.

Després d’estudiar el retaule, tinc una hipòtesi sobre l’autoria i sobre la identitat del qui serví de model de Sant Sebastià, però no la revelaré fins el mes de gener de 2022 quan es facin els actes públics per festejar el retorn de la peça, arran de la festa del nostre copatró.

Vull acabar amb un desig: com ens plauria que un dia, acomplertes les mesures necessàries, aquesta taula i la predel·la poguessin retornar també al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra per la qual foren pintades i on foren custodiades durant cinc-cents anys.

Moltes gràcies.

Jaume Aymar i Ragolta