Francesca Güell i López va ser una de les filles menors d’Eusebi Güell, l’industrial mecenes d’Antoni Gaudí, i d’Isabel López, filla del marquès de Comillas, fundador de la Universitat que porta el seu nom. Dels vuit germans, Francesca era l’única que no tenia títol nobiliari. La van casar amb en Francesc de Paula de Moixó i de Setmenat, marquès de Sant Mori, localitat de l’Alt Empordà, Catalunya. Va tenir tres fills: Luisa, Inés i Antonio.
Francesca era una dona reflexiva, de mirada profunda. Els més porpers a ella no l’entenien, l’anomenaven amb ironia: “mossèn Güell”. Conreava la pintura expressionista. Els seus quadres responen a una religiositat profunda, quasi mística. Es podria dir que era com una pintora occidental d’icones. L’agradava unir textos a les seves pintures. Va pintar un Sagrat Cor amb flames i la frase de Beaudemon: “Le coeur est un foyer sa chaleur devient parfois lumiere!” . Tenia entre mans un “Ecce homo”, inacavat, quan va adquirir la part principal de Sant Jeroni de la Murtra. Aleshores contava amb més de seixanta anys.
La seva vida no va ser fàcil. Va néixer en el poble de Versalles (França), el 1885, on els seus pares havien degut de marxar, fugint del còlera que amenaçava a Barcelona. Era el mateix any en que el seu pare, juntament amb el poeta Jacint Verdaguer i l’arquitecte Antoni Gaudí, havien projectat, en homenatge al marquès de Comillas, la recreació del Jardí de les Hespèrides en la finca Güell de Pedralbes. A Francesca, el món dels intelectuals, dels poetes, dels artistes, li era familiar des de petita.
Francesca Güell va viure les principals convulsions del segle XX: les dues guerres mundials i, entremig, la guerra civil espanyola (1936-1939) i la dura post-guerra. Va ser testimoni de les vanguàrdies, de l’emergència i el capvespre de les ideologies. Per aixó, Francesca va voler que Sant Jeroni de la Murtra, on el pas de la història havia deixat la seva empenta, tornés a ésser per a Déu. Volia que fos un lloc on intelectuals i artistes cercaren i trobaren la veritat. I, sempre, en solitud i silenci. Sense cap discriminació per motiu de sexe, raça, creença o ideologia. Sols és necessari un desig sincer de cercar la veritat. Volia, també, que aquells qui s’encarreguessin de l’acollida fos un grup alegre i unit.
El quadre de l’Ecce Homo havia restat inacavat i Francesca havia perdut la vista. Una de les seves netes el va terminar i el van destinar a Sant Jeroni de la Murtra. El quadre, una icona, resumeix el sentit del repòs que Francesca propugnava. En ell es llegeix: “Y lo que parece debilidad a los ojos de los hombres es fortaleza a los ojos de Dios. Es la grandeza y el poder de Dios”. I, per darrera: “Un cetro en manos de los hombres es una caña quebradiza, una caña en manos de Dios es un cetro poderoso.”
Francesca va morir el 18 de febrer del 1976, al palau Moixó de la plaça de Sant Just de Barcelona. Va viure, potser d’una manera tan anònima com avui descansen les seves restes en l’església parroquial de Sant Mori, sota una làpida sense cap inscripció, on està simplement l’escut nobiliari del seu espòs.
